Alzina de la creu de pedra

L'alzina de Cal Solé o popularment coneguda per l'alzina de la creu de Pedra o de la Passada, es va plantar fa molts anys per part de la família Solé.
L'objectiu era el de donar ombra als jornalers i familiars quan es treballava a l'era. Propietat de la família Solé, ja que, no hi havia cap altra ombra propera.
També a la seva ombra hi descansaven i hi deixaven al càntir ple d'aigua fresca i és on es feia la batuda i els menuts hi jugaven amb els pares i avis de la família.
A l'era s'escampaven les garbes dels cereals i en ocasions també els llegums per separar el gra de la palla i del boll. Amb l'aparició de la maquinària agrícola com a segadores-recol·lectores, les eres van esdevenir obsoletes.
Aquesta alzina es va convertir en una part de la família i en un element sempre present i estimat de Cal Solé, estima que s'ha transmès a les actuals generacions.
Actualment, també és un arbre reconegut i estimat per part de tots els veïns i veïnes de Tous, situat en un dels accessos al municipi i fàcilment visible.

"Primer s'hi passaven el "curró", un rodet de pedra que arrossegava l'animal; en alguns llocs primer s'hi feien passar els animals -mules o cavalls- al trot. Després es feia el mateix amb el trill, una plataforma de fusta amb tallants clavats a la part inferior que eren de pedra o més modernament de ferro. Anava lligat a l'animal o animals i s'hi posava una persona dreta al damunt, que conduïa a l'animal amb l'ajuda de xurriaques -un bastó llarg del qual penjava una tira de cuir amb un nus al final- i, amb el seu pes, feia augmentar la pressió del trill sobre el cereal. En el tercer lloc s'hi passava el diable, el que tenia diverses rodes tallants i un seient en el qual cabia més d'una persona. Finalment, es feia passar el trill i el diable sense ningú damunt per assolar el gra, és a dir, fer que el gra quedes sota la palla.

Al llarg de les jornades diverses persones amb forques giraven la palla per tal que la de sota també es trinxés; també amb les forques es retornava al centre de l'era la palla que en sortia, i amb el tiràs -una fusta plana fixada transversalment al capdavall d'un mànec- es podia començar a retirar el gra que ja s'havia separat.

Al migdia la batuda havia d'estar feta, ja que després de dinar s'havia de començar a ventar, si bufava prou vent. El primer que s'havia de fer era treure la palla grossa de damunt, que es podia retirar amb facilitat. Llavors es feien munts de cereals arrenglerats de manera que hi toques el vent. S'aixecava amb les forques de manera que el vent s'endugués la palla i el boll -la pellofa que cobreix el gra-. La capa de gra que quedava neta es retirava empenyent-la amb un tiràs o un rampí. Després també hi passaven graneres, fetes amb les tiges d'un arbust llenyós anomenat botja, i també d'espernallac, per retirar herbes i brosses. Quan el gra ja estava força net de palla, es feia saltar amb pales de fusta, per tal que el vent s'endugués les restes del boll.
Finalment, calia fer passar el gra per les ereres, sedassos amb forats de mides diferents, segons el cereal per al qual es feia servir.
Després d'aquesta operació el gra ja estava totalment net i es recollia als graners de les cases.

Llavors calia transportar la palla al lloc on l'emmagatzemaven, ja fos construint pallers a l'aire lliure o guardant-la a les pallisses.
Segons Montserrat Flores i Laura Poblet.