Sí
Sí, reia. La Mirta cada dia reia. I aquella corba dels seus llavis, ho redreçava tot. Carregava d’energia i encomanava ganes de viure a tothom. Això li agradava. Fer sentir bé els seus, la complaïa també a ella. Per això s’esforçava per mantenir aquella expressió al seu rostre. De fet, era feliç i no li costava gaire.
Sí, somiava. Sovint: darrere la finestra estant; mentre cuinava aquell pastís que tan agradava als de casa; fent aquella trena d’or cada matí a la seva petita i, fins i tot, quan dormia. I aquests somnis eren senzills, planers. I és que amb poca cosa en tenia prou.
Sí, plorava. Perquè, a voltes, per mantenir el somriure li calia buidar-se, treure pors i monstres i deixar pas a la primavera emocional en què vivia immersa. Però plorar li aportava aquella serenitat que li permetia viure amb pas ferm i decidit.
Sí, sí i sí. Li agradava allò i ho lluitaria sempre.
Quan acabà de llegir aquesta darrera frase, la Nona no va poder continuar. Tenia els ulls negats, un pes li oprimia el pit i un munt de pensaments l’assetjaven frenèticament. Com podia ser que ja no recordés la darrera vegada que havia viscut aquelles sensacions?
Des del dia de l’accident mai res no havia continuat igual. Aquella flama a la cuina... Feia dies que tothom l’avisava que feia massa coses, però ella es creia poder-ho tot. Fins que... Booom! Tot havia canviat en qüestió de segons.
Un ingrés llarg i feixuc, amb cremades en el noranta per cent del cos, l’havien acompanyada fins a la situació on es trobava. Una situació en blanc i negre, una muntanya russa que baixava fins a llocs inhòspits però que era difícil de remuntar. I és que acceptar la seva nova imatge no era gens senzill. Encara recorda com si fos avui aquella infermera de veu dolça, la Pepa, traient-li les venes de la cara i el cos. Era un dia plujós i aquelles gotes que regalimaven pel vidre de la finestra com si fessin curses, van esdevenir, per semblança, germanes de les llàgrimes que regalimaven galtes avall de la Nona. Tornar-se a emmirallar li generava una barreja de por i emoció. Primer intent. Va dubtar. Segon intent. No puc! Tercer intent. Xoc. No es reconeixia. Va abraçar-se a aquella infermera i va bramar fins que no va poder més. La Pepa la va acaronar, va donar-li silenci i va legitimar les seves emocions fins que la Nona es va calmar.
Ja feia temps d’allò, però aquella decoració blanca i negra perdurava. Però aquell fragment, aquells tres paràgrafs que acabava de llegir, l’havien sacsejat. Volia ser feliç. Però a la seva recepta de la felicitat hi faltava sucre i la Nona acabava de decidir que, a partir d’aquell instant li’n posaria. Cada dia una mica, a poc a poc, però amb constància. Felicitat dolça. No seria senzill, però ho intentaria. Va trucar a la Pepa i li ho va explicar.
Tres paràgrafs. Els llibres. La màgia de la lectura. Tres paràgrafs. La Mirta. Volia ser feliç. Com la Mirta. I hi posaria tot el seu esforç. Se’n sortiria. Aquesta vegada, sí.