Durada: 1 hora

Tous, és un poble mil·lenari situat al sector sud-occidental de la comarca de l'Anoia, ja al límit amb la Conca de Barberà. L'envolta un paisatge de camps de conreu. En l'actualitat hi viuen 1100 habitants.

El seu terme s'estén per un territori accidentat. Pel vessant N.O. amb la serra de Queralt. El travessen diverses rieres i torrents, com el de la Goda, el de Gallardes, el de la Fou i el de Sentfores, que acaben formant la riera de Tous o de Pallà, formant un afluent de riu l'Anoia.

Les primeres informacions escrites d'aquests llocs són de l'any 960, aquest és el punt de partida per conèixer la història d'aquests indrets.

El poble es va formar en un temps ple de convulsions, en l'època de la Reconquesta. Està situat al vell mig de terra de frontera o terra de Marca.

El que ara coneixem pel lloc de Tous, el constitueixen les terres del que en altres temps foren quatre termes independents: Flix, Fillol, La Roqueta i Tous.

Fillol o Fiol, i La Roqueta són sufreganies de Tous. Fillol es un poble ara quasi vuit, i molt malmès, que ja fa molt temps que depèn de Tous, amb ell va venir la Roqueta, un altre terme, que en altres temps fou independent i del que ara sols en queda una ermita romànica, i unes poques masies. La seva principal característica era que el nucli el constituïen el castell i l'església, el demès eren masies disperses.

Com us haureu adonat a l'anomenar el nostre poble, sempre diem Tous, no Sant Martí de Tous, l'explicació està en uns fets del 1916... (Es pot consultar: “Tous Memòria Propera” pàg. 23)

Indrets remarcables:

Dins del terme de Tous i trobem la casa forta d'Aubareda, amb tants anys a l'esquena com el castell, ja documentat al 960, i encara aguanta amb fermesa.

En les seves terres hi trobem la Fou. Congost on hi podem trobar una vegetació pre- pirinenca exhuberant quan hi ha aigua, que amb anys de pluja normal sol ser sempre menys l'estiu, on hi passa la riera del mateix nom i s'hi troba un conjunt de coves on s'hi pot veure un saltant d'aigua esplèndid. Pel visitant és una parada ineludible, que vista en el moment de més esplendor, sobretot a l'hivern, té un encant incontestable.

També cal fer menció de l'embassament de l'Eucaria inaugurat l'any 1997, però que a resultes dels últims anys tan secs costa una mica d'omplir.

El poble té ubicades les restes més o menys malmeses de tres ermites romàniques, i l'ermita de Sentfores, que és el lloc on el poble encara avui i celebra tots els aplecs.

Ens trobem en la Plaça Major, avui coneguda com la plaça de Manuel Mª Girona. Aquest era un dels nuclis principals del poble més antic, o sia, el que hi havia dins les voltes. Es coneixía com "el Poblet".

Les cases al peu de les escales són les més antigues del poble, cal Frarès la degana, era on ara sols hi ha runes, i les del seu davant, on durant molts, molts anys hi va haver la Barberia, on s'hi explicaven un munt d'històries com en “Coses de Barbers” que.... (Es pot consultar: “Tous, Memòria propera” pàg. 51).

La distribució de les cases en el poble antic, i les voltes, són els trets més característics del poble medieval, es veu en la manera en que està construït, a base d'escalonar les construccions com anirem veient.

A la casa al peu de la primera volta i trobem a cal Claramunt, avui cal Codina, en aquesta casa amb una llinda del 1733, si va hostatjar en el 1830 el rei Ferran VII i ens diu que... (Es pot consultar: “Tous, Memòria viva” pàg.109).

En el carrer Prats, abans d'eixamplar-lo als anys 1950 era tan estret que es coneixia popularment com el “Carrer estret”. Al mig si troba una llinda del 1752, en la banda original del carrer. Aquest carrer es tancava amb una cadena, i en la casa antiga de Cal Bernat Moliner hi havia una placa que deia: “Entrada del Poble”.

Era tan estret que un carro tenia treballs per passar-hi, i això comportava situacions de tota mena com se explica en una història anomenada “La pau del semaler”. (Es pot consultar: “Tous Memòria viva” pàg. 104).

Abans d'entrar en l'entramat dels carrerons del Poblet, cal que ens adonem que en la primera volta, en un dels seus peus, a uns 2 m. d'alçada, si pot veure un ganxo de ferro, que segons diu la tradició oral servia per aguantar la cadena on es lligaven en el tems antic, les persones que eren castigades a la vergonya pública.

Encara si poden veure les pedres gastades per la cadena, que donen fer del mal tràngol que devia ser pels nostres avantpassats al ser exposats a l'escarni públic.

Ens endinssem pels carrers i carrerons entre voltes, on hi podem veure una llinda amb una data no gens corrent, ja que detalla el dia el mes i l'any, 12 d'abril de 1712.

Tot seguit es troba una de les moltes costes que te el casc antic, “El carrer de la Font” on hi veiem com solucionaven els problemes de mobilitat els nostres avantpassats: les escales per les persones, el mig del carrer per els carros.

En aquests carrers les cases eren tan humils que poc queda del original, doncs les famílies les han anat posant al dia, gràcies al benestar que aportaren les fàbriques que arribaren a Tous en la dècada de 1920. El que no ha canviat és la seva orientació i distribució: un carrer sobre l'altre.

(cal que segueixin tot el carrer endavant).

Aquí trobem dues costes més, l'una amunt, dita costa del “Pare Claret”, l'altra avall, dita de “Sant Antoni” que guanyen els desnivells del terreny amb la mateixa solució que hem vist abans.

Continuant pel carrer de “Sentfores”, hi trobem de baixada les escales que porten a la Placeta “Flor de maig”, on els veïns hi han posat una reproducció de pedra de la Verge de Sentfores, la nostra patrona.

Tornant al carrer de “Sentfores”, hi troben una altre costa, tan dreta, i estreta que ni els carros s'atrevien a pujar-hi.

Continuarem per carrer “Sentfores” fins el peu del castell, de manera que donarem la volta per l'exterior, passant per el lloc de La Creueta, on hi trobem una Creu de terme que va desaparèixer el 1936, i es va reinstal·lar una altra als anys 1990.

El castell ja es troba documentat l'any 960, o sia que ara ja es un venerable senyor de 1046 anys. En aquest moment no es possible visitar-lo per dins, passat d'algun dia concret, ja que es particular

El poble de Tous va néixer i créixer al seu redós. Ell per si sols podria ser objecte d'una sortida, però avui no es el cas.

(Tot això es pot fer anant resseguint el voltant del castell).

Les nostres llegendes més preuades són les que van néixer al seu voltant. Aquí tenim una escultura feta per un veí del nostre poble en Francisco Junyent, és la imatge de “La Senyora de Tous”, que segons ens explica la llegenda...

(Es pot consultar: “Tous Memòria viva” pàg. 29).

En aquesta poesia de Mossèn Cinto Verdaguer, en fa una versió esplèndida d'aquesta llegendes, com tot el què ell feia.

Sols podem arribar fins al peu del portal principal, però el que si que podem contemplar es la magnífica vista que des d'aquí tenim del nostre país. Al davant tenim el bosc del senyor, la Devesa del Senyor que encara pertany al castell, i la Fou més enllà. Entre el Castell, la Devesa i la Fou, transcorre la llegenda de “La Cèrvola blanca”, que es perd en el núvol del temps. Una vegada, temps era temps... (Es pot consultar: “Tous Memòria viva” pàg. 21)

(Anar cap a la plaça de l'Església)

(Per visitar l'església cal demanar a la rectoria que l'obrin).

Visitarem l'església construïda al 1894, damunt d'una de gòtica de la que sols queden alguns vestigis, com una finestra dins la rectoria, i alguna altre cosa.

(Visitar l'Església)

Es poden admirar les pintures renaixentistes de finals del segle XVI, fetes pel pintor Damià Vicens, un monjo de la Comunitat de Sant Geroni de la Murtra de la Vall de Betlem de Badalona, que tenien una comunitat al nostre castell. De fet des del 1505 tot el poble era de la seva propietat fins el 1835, que amb la desamortització de Mendizábal en van ser expulsats.

Cal fer notar la magnífica creu de terme que hi ha en la plaça de l'església. Es la única original que es va poder salvar de la destrossa el any 1936.

Gràcies per la seva visita. Fins aviat.

Recorregut elaborat pels “Amics de Tous”.